Tico, la lluita continua

05. May, 2014 0 Comments

Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les tues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les sil.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

s’en riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

(Vicent Andrés Estellés, de Llibre de meravelles, 1993)

LA CASA DEL MEU PARE

Defensaré
la casa del meu pare.
Contra els llops,
contra la sequera,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré
la casa del meu pare.
Perdré
els bestiars,
els camps,
les pinedes;
perdré
els beneficis,
les rendes,
els interessos,
però defensaré la casa del meu pare.
Em prendran les armes,
i amb les mans defensaré
la casa del meu pare;
em tallaran les mans,
i amb els braços defensaré
la casa del meu pare;
em deixaran
sense braços,
sense pits,
i amb l’ànima defensaré
la casa del meu pare.
Em moriré,
es perdrà la meva ànima,
es perdrà el meu llinatge,
però la casa del meu pare
restarà
dempeus.